martes, 7 de septiembre de 2010

Andorra acabará conmigo

Un día, llegué a abrir las alas y volé como un pájaro
Durante un tiempo, me eché la casa a la espalda para poder hacer camino de caracol
En la cama, aspiraba a ser la mejor mantis
Ya he quemado tantas vidas que casi me siento gato

Pero nunca pensé que acabaría durmiendo como un oso, a la espera de que pase este duro invierno

7 comentarios:

  1. Anims! Segur que a la primavera sortiras reforçada i amb anims nous! Que dormis be i tinguis dolços somnis!
    P.D. ( me fas una mica d' enveja de poguer fer una llaaaarga migdiada...)

    ResponderEliminar
  2. el invierno siempre fue duro, Meri, no te duermas! :(

    ResponderEliminar
  3. Esque tengo tanto sueeeeeñooooooo... jajajaja
    Merci Robert! tus ánimos me insuflan fuerza!!!

    ResponderEliminar
  4. Yo tambien robo palabras:Es va despertar amb una incipient rampa als dos bessons i la boca pastosa. La intensitat de les contraccions musculars la va fer sure d'una revolada al llit i va posar tots dos peus a terra, recolzant el pes sobre les puntes dels dits. Va notar una lleugera millora, però la zona continuava força adolorida. Sense fer fressa, per no despertar els nens i el seu home, va mirar el despertador: tres quarts i cinc de sis. No hi havia res que li fes més ràbia que desvetllar-se només deu minuts abans d'hora. “Si són, com a mínim, trenta minuts, encara pots tornar-te a girar i descansar una mica més, però així no val la pena”, pensava mentre anava a les palpentes cap al lavabo. Asseguda a la tassa, amb la banda sonora original de l'estrèpit de la cisterna dels veïns entrant en acció, va notar que se li adormien les cames i la zona de les natges. El dolor provocat per la rampa quan tensava els bessons ja tenia companyia: un intens formigueig que s'havia fet l'amo de cintura en avall. Després de tornar a l'habitació, contemplar el seu marit i posar l'alarma del despertador a tres quarts de vuit, va baixar les escales i es va dirigir cap al menjador, on cada dia es vestia amb la roba que hi havia deixat la nit abans per evitar de fer remor a la planta de dalt. Allà, nua, en la penombra, es va deixar caure al sofà. Va mirar el jardí, aquell que tan poc podia disfrutar, i no va poder evitar sentir una sensació d'ofec vital. Feia temps que sentia el desajust entre el seu ritme natural, pausat, lent, i el que li marcava l'entorn que s'havia anat fabricant. En aquell mateix moment se sentia com una tortuga enmig d'una pista de fórmula 1 en plena cursa. Es va aixecar, va obrir la porta de la galeria i va baixar al jardí. Es va estirar, despullada, a la gespa, i va decidir que no volia córrer més. I ho va cridar ben fort. (MARTÏ AYATS,)

    ResponderEliminar
  5. Kina pasada Robert!!!! Me encantaaaaaa! *.*
    Ets un lladre molt esquisit!! pel que veig només robes joies... :P

    ResponderEliminar
  6. M'alegro que t'hagi agradat!

    ResponderEliminar